Carta oberta a José Bono de Pilar Rahola.

CARTA A JOSÉ BONO
• Fereix la deserció del diàleg de l'Espanya progressista, que només
pot ser còmplice de Catalunya.

PILAR Rahola
Periodista i escriptora.

De les dues Espanyes machadianes, el pitjor no és el soroll de l'Espanya rància,
contrareformista i pota negra que encara avui plora per la pèrdua de les colònies.
Les moltes Catalunyes que al llarg de la història se les han hagut amb aquesta
Espanya de Babieca i sotana sota pal.li saben prou que no és un paisatge de
paraula i complicitat, sinó de dogma i mandat.
El que avui anomenem la caverna, emissora d'uns trons radiofònics que arriben
amb benedicció bisbal, ni és nou ni estrany a una tradició col.lectiva amb vocació
d'aïllament tradicionalista i ultraconservadora, tan antiga com la seva pròpia història.
Sempre hi ha hagut l'Espanya de les Cecilia Böhl de Faber, odiant els
afrancesats que portaven aires de cultura i llibertat. Sempre hi ha hagut els
enemics de les Corts de Cadis. I, per descomptat, sempre hi ha hagut una Espanya
amb ambició imperial. Aquella Espanya, que conforma l'estructura més dogmàtica i
intransigent del nacionalisme espanyol, no només no té interès a parlar amb
Catalunya, sinó que mai n'ha tingut, més pròxima a l'instint bàsic de la imposició
que a l'elaborada cultura del pacte.
Per això, que avui tronin les seves galopants amenaces, o les seves tràgiques
alarmes, no ens ha d'importar gaire més del que ens ha importat sempre. Com
diria el bo d'Ortega, però a la inversa, hi ha un problema espanyol que no es resol,
només se suporta. No obstant, el soroll de l'altra Espanya, la que conforma una
tradició de pont aeri, la que ha generat en els temps difícils els Machado i els
Aranguren, la que ens cantava en català Raimon des del fons de la seva gola
castellana, la que sempre ens va estimar més en- llà de les moltes diferències,
aquella Espanya i aquell soroll són tota una altra cosa, una altra preocupació, una
altra alarma. És possible que no tinguem res a dir-nos amb l'Espanya de la COPE,
però tenim tant a dir-nos amb l'Espanya de la SER, que el seu soroll ens fereix
profundament i ens deixa orfes de paraula. ¿On són els Aranguren dels nostres
temps?
Ja sé que tenim Carlos Carnicero fent pedagogia de l'entesa. Ja sé que Zapatero
pretén posar sordina al soroll innecessari. Fins i tot sé que alguns volen entendre, i
que llegeixen les nostres propostes sense la lent còncava del prejudici. Però si hi ha
res que clama sonorament és el feixuc silenci de la majoria dels nostres ponts aeris
intel.lectuals, i la rotunda deserció dels que crèiem interlocutors. Hi ha una
Espanya de la SER que s'ha afegit al tro i al llampec, ha alçat el no passaran i s'ha
apuntat al tir al català amb més punteria que sentit comú.
LLUNY DE conformar la paraula compartida, han format part del traç gruixut,
l'insult i el despropòsit. Per suposat parlo d'ells, d'aquells intel.lectuals
progressistes que han mantingut tancats els canals de diàleg. I també parlo d'ells,
aquells barons del socialisme democràtic presos d'un patriotisme ultramuntà sorgit,
com una au fènix, de vagin a saber quines cendres medievals. Parlo del ¡Santiago y
cierra España! que cohabita en alguns pensaments de l'esquerra, com si ser
espanyol fos un intangible per sobre de qualsevol dialèctica raonable. Parlo dels
Guerra que no han aixecat la veu per a l'equitat, sinó per trencar- la. Parlo de
Chaves i de Vázquez, i fins i tot d'aquell bonàs gallec que és José Blanco.
Parlo de tu, benvolgut José Bono, home que respecto i estimo més enllà de tantes
divergències que ens allunyen. Però que, en aquest moment crucial del diàleg entre
pobles, ets a l'altre costat de la trinxera, a la zona opaca on pot ser que habitin les
pregàries i les santes, però no les paraules. Estimat José, ¿tot això que està
passant realment és necessari? Pitjor encara, ¿és raonable? I encara pitjor, ¿tenen
algun sentit més enllà del sensesentit en què, a vegades, es converteix el debat
sobre Espanya?
Vegem-ne les culpes. Un poble amb història, identitat i ambició, estableix els
paràmetres d'un debat serè i sensat, acumula energies per aconseguir consensos
majoritaris i, amb l'aval democràtic del Parlament, presenta les seves credencials
polítiques per al futur. No ho fa contra Espanya, sinó amb la vocació ancestral del
regeneracionisme català, històricament ansiós de pactar una Espanya possible. Per
a més convicció, es preocupa de situar-se al marc legal establert, tot i que seria
absolutament lícit voler superar-lo. I amb més convicció encara, agafa el pont aeri,
hi envia els seus més alts representants i, amb l'Estatut a la mà, demana això tan
català: "Parlem-ne".
ES TRACTAVA de parlar. D'explicar a les Espanyes que les Catalunyes tenen alguns
problemes insostenibles; que s'han d'assumir reptes nous per superar-los; que
tenim un projecte a favor nostre, no contra ningú, i que amb aquest projecte, no
només no perd Espanya, sinó que hi guanya. Potser no guanya l'Espanya de la
contrareforma, però sí la que va somiar Machado i va cantar Ana Belén, la
mateixa que a tu i a mi ens va comprometre amb els valors de la llibertat. Una
Espanya que no només és possible amb aquest Estatut, sinó que, potser, només és
possible si entenem el significat històric d'aquest debat.
No obstant, estimat José, ¿què ha passat? Abans que arribessin les paraules a
Madrid, ens van arribar a Catalunya els sorolls, els des- propòsits, les histèries.
Molt abans de parlar, els altaveus van conjugar el verb mentir, i el que era un
projecte d'entesa va ser presentat com un projecte de confrontació. En aquest
guirigall de xerrameca i demagògia, no solament la caverna hi ha xipollejat amb
alegre passió, sinó també molts de vosaltres. Aquesta és la deserció del diàleg que
ens fereix. Aquesta és la traïció a la intel.ligència que ens desconcerta. Pot ser que
una de les dues Espanyes sempre ens hagi gelat el cor, però ¿l'altra? Estimat amic,
l'altra només pot ser còmplice. Perquè o és còmplice o no té sentit que sigui.
Noticia publicada a la pàgina 7 de l'edició de 10/7/2005 de El Periódico

Hola,

De totes les afirmacions que considero certes, la que més sobta, es la que parla dels "companys del pont aeri".
És clar que s'està referint a aquelles persones no catalanes, però per les que els catalans no són estranys ("polacos"), degut a que per les raons que sigui, visiten Catalunya amb freqüència, coneixen el que passa, i amb els que ella comparteix una certa complicitat, ideològica, professional, intel·lectual, o personal, destacant al destinatari de la seva carta, però implícitamen queda clar que s'està referint a tots... i els hi fa un retret: "estan al altre costat de la trinxera, a la zona opaca on pot ser que habitin les pregàries i les santes, però no les paraules"..."Aquesta és la deserció del diàleg que ens fereix. Aquesta és la traïció a la intel.ligència que ens desconcerta. Pot ser que una de les dues Espanyes sempre ens hagi gelat el cor, però ¿l'altra?..."

Mentre escric les seves paraules se m'ha posat la pell de gallina, perquè encara que mai hagués estat capaç d'escriure aquesta situació, com ella ho fa, tinc la impressió "que me les ha copiat". Moltes vegades m'he fet aquesta mateixa reflexió: amb tantes vegades que la classe dirigent espanyola ha tractat a Catalunya i la seva cultura, amb menyspreu (veure la "perla" sobre la "immersió lingüística), no hi ha hagut mai cap veu "mesetaria" que ho denunciés?.

La resposta a aquesta pregunta, ha estat sempre: "pot ser sí... segur que sí... el que passa, és que no m'he assabentat". És per això que al llegir aquest escrit, he pensat aprofitar la circumstància i preguntar, si algú té constància de que en algun diari, radio o TV, hagi llegit, escoltat o vist quelcom que representés una defensa (encara que sigui matisada), a favor de l'Estatut actual, o en el seu moment, del anterior, o el de la República... o en contra de les prohibicions d'ensenyar el català, fer obres de teatre en català, publicar llibres, posar telegrames en català, parlar en català a la presó, parlar en català entre els companys de col·legi... i tantes coses que nosaltres considerem ofensives?

Seria reconfortant saber que quan es parla de Catalunya, la seva llengua, la seva cultura...també hi ha una "altra Espanya".

Manteniment